Bell retaule de la mort

Bell retaule de la mort

“La mort de Louis XIV” d’Albert Serra, encàrrec nascut del Centre George Pompidou sobre l’agonia del monarca francès mort l’any 1715, (1) . Ara mostra una tendència a capbussar-se en rodatges enterament desenvolupats en estudi i enmig de decorats que sembla arraconar els rodatges purament en exteriors de “Honor de cavalleria” (2006), “El cant dels ocells” (2008) i, en bona part, de “Història de la meva mort” (2013).

En la present ocasió, Serra també compta amb el llegendari actor francès Jean-Pierre Léaud, secundat per altres actors professionals provinents del teatre, bàsicament, (2) . Així, Jean-Pierre Léaud en el seu paper de caracterització de Louis XIV, entrega el seu cos al film de Serra per fer-nos oblidar l’aura del monarca francès, el rei absolut, i fer emergir la figura d’un home vell qualsevol (3) .

Serra ha fet, com no podia ser d’altre manera, una pel·lícula desdramatitzada, que defuig conscientment la construcció dramàtica dels personatges i les situacions, sense pics d’acció, tan sols una successió d’anècdotes com a fugisser fil narratiu. (4) els darrers dies d’un home gran malalt que pateix mentre el cos s’apaga i es consumeix.

La desdramatitzada crònica de la defunció anunciada del rei conté moments propicis a la ironia o a la rialla, cromosoma distintiu de Serra, en sintonia amb la deconstrucció del drama o la tragèdia. Destaca un moment incorporat amb la irrupció d’un metge marsellès, un xarlatà o farsant, personatge relatat en les cròniques de la cort de l’època, proveït d’un elixir amb extractes d’animals i plantes, (5) Tot i inspirar-se en cròniques de l’època detallades i exhaustives de Saint-Simon i el Marquès de Dangeau, Serra no pretén forçar el biopic ni fer una pel·lícula històrica a l’ús. Més aviat reflecteix l’evolució clínica del pacient, (6) , morint suposadament per complicacions diabètiques i la gangrena de les cames. Un procés de degradació física que viu envoltat dels seus criats, ajudants de càmera i consellers, però sobretot de l’equip mèdic habitual; (7) .

Serra basteix una situació única i prolongada, aconseguint encomanar la monotonia, la rutina, el lent i feixuc discórrer del temps en el darrer mes de vida del monarca en la que serà la seva cambra mortuòria. La sensació de reclusió és absoluta, (8) , sobrenatural per la seva irrealitat, preàmbul de l’enclaustrament letal. Una situació tancada, claustrofòbica, d’atmosfera saturada, asfixiant, enganxifosa, gràcies sobretot a la presència matèrica de cortinatges, entapissats, vestuari, cobrellits i perruques.

La immobilitat del sobirà, de quietud marmòria, s’estén al conjunt, creant autèntics quadres i, sobretot, natures mortes, transcendint els anomenats “tableaux vivants”, quadres escènics en moviment. La mateixa rigidesa i estatisme es propaga als personatges, (9) . En aquest decorat únic, el fora de camp desapareix, llevat d’algun escàs moment com el so d’una banda de músics que prové de l’exterior i que complau el rei, o algunes puntuals visites per assumptes reials.

Aquesta pel·lícula de cambra d’Albert Serra resulta senzillament enlluernadora, fascinant i hipnòtica, (10) , però defugint premeditadament un enfocament preciosista, artificiós o estetitzant, trucs costosos dels venedors de fum.

Una crítica de Joan Millaret Valls

A. convertits en escultures, maniquins, figurants d’un atapeït mobiliari en el retaule de la mort de Louis XIV.

B. dotada d’una bellesa plàstica incontestable

C. el qual es veurà incapaç de guarir el rei

D. El que pretén és oferir en brut i en tota la seva nuesa possible

E. suposa una continuïtat amb les seues anteriors pel·lícules

F. la cronologia d’una malaltia que el postrarà en el catre reial fins el seu darrer alè

G. llevat d’una escena inaugural a l’aire lliure senzillament exquisida

H. que empra un francès acatalanat mentre invoca a Arnau de Vilanova.

que es mouen a una velocitat un pèl excessiva per a la càmera

J. que gemega, remuga i agonitza fins a l’expiració final

K. representa un canvi de rumb estètic important en la trajectòria de Serra

L. trencant d’alguna manera l’axioma del cineasta català de treballar sempre amb actors no professionals