La llengua com a fet social
La llengua, qualsevol llengua, no és solament un conjunt de regles gramaticals i de paraules, sinó que es troba immergida en un context social, sotmesa a diversos factors que l’afecten, fins al punt que aquests factors poden arribar a provocar que una llengua restringisca el seu ús o fins i tot que desaparega.
La sociolingüística estudia la llengua com un fet social, ja que se centra en diversos elements socials, extralingüístics, com ara, els parlants (estatus social, sexe, professió), l’extensió del seu ús en àmbits privats, administratius, socials, etc.; els problemes de normativització que puga tenir o la influència que altres llengües exerceixen sobre la llengua pròpia.
En l’àmbit dels territoris de parla catalana ben prompte tinguérem estudis de sociolingüística, allà per la dècada dels anys seixanta del segle passat.1 Les especials circumstàncies socials i polítiques del català (que ja hem vist en la unitat 26) van provocar que diversos especialistes, sobretot valencians, publicaren treballs que han marcat durant moltes dècades el debat sobre diverses qüestions o conceptes clau que estudiarem ara mateix. Els noms dels valencians Lluís Vicent Aracil (1965) o Rafael Ninyoles (Conflicte lingüístic valencià, 1969) introdueixen als nostres territoris la reflexió sociolingüística.
1 Cal tenir en compte que la sociolingüística, com a disciplina, naix o es desenvolupa a partir dels anys cinquanta als Estats Units i al Canadà.
Algunes consideracions prèvies i alguns conceptes clau
Ja hem dit que la llengua, com a instrument social de comunicació, depén d’una sèrie de variables per al seu ús, diguem-ne, normal. Quines són aquestes variables? Podem sintetitzar- les en la llista següent:
1) Que la llengua estiga normativitzada, és a dir, que tinga una normativa avalada per alguna institució acadèmica de prestigi.
2) Que tinga un reconeixement i un recolzament polític, jurídic i institucional.
3) Que aquesta llengua siga útil per a poder utilitzar-se en diverses situacions comunicatives, és a dir, que aprofite tant per a parlar amb els nostres amics com per a redactar un llibre de física nuclear, per exemple.
4) Que tinga una presència estable en els diversos mitjans de comunicació.
5) Que els parlants se senten identificats amb aquesta llengua i amb el model de llengua normativitzada. I que a més la consideren un instrument útil de comunicació.
6) La influència que una o diverses llengües puguen tenir sobre la llengua pròpia.
En la nostra àrea lingüística, tant Aracil com Ninyoles van posar en circulació una sèrie de conceptes per intentar explicar la situació social del català. Vegem-ne alguns.
2.1 Llengües en contacte, conflicte lingüístic, bilingüisme, diglòssia, substitució lingüística i normalització lingüística
Normalment, i excepte casos molts excepcionals, totes les llengües estan en contacte amb d’altres, bé dins d’un mateix territori (Suïssa o Bèlgica, per exemple), bé amb llengües que es troben en un territori veí. Pot passar fins i tot que el contacte no siga territorial, sinó ambiental, com pot ser en aquest moment el contacte que el català i el castellà, per exemple, tenen amb l’anglés. Només cal passejar pels carrers per veure la gran quantitat de rètols de botigues o llocs d’oci escrits en anglés o, fins i tot, veure anuncis de televisió en els quals els personatges parlem directament en aquesta llengua, de vegades subtitulats però d’altres no. Sempre, per tant, que tenim llengües en contacte es produeix algun tipus de conflicte entre aquestes, sobretot si una de les llengües comença a ocupar els àmbits d’ús o funcions lingüístiques d’una altra llengua. En el cas concret del català, el castellà, a partir dels segles XVI i XVII, va començar a ocupar aquests espais, aquests usos, i, en definitiva, parlants.
Aquest procés, agreujat per les circumstàncies històriques que veurem en la unitat 21, va produir (o pot produir), en un primer moment, parlants bilingües i parlants diglòssics.
El bilingüisme és el cas més simple de plurilingüisme, en què un individu parla dues llengües en un mateix nivell, teòricament. S’inclouen ací situacions extremadament variades d’acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents. Apareixen així conceptes com bilingüisme passiu o actiu, individual, territorial, social, etc. Cal tenir en compte, però, que sota l’etiqueta de bilingüisme s’amaga moltes vegades una situació social que, de fet, és totalment inestable, ja que quan una de les llengües parlades al si d’una comunitat esdevé supèrflua per a la comunicació, resulta difícil mantenir-ne la seua supervivència a llarg termini. Difícilment, per tant, trobarem una societat ideal de parlants bilingües i d’usos socials bilingües.
Parlem ara de la diglòssia. El primer que introduí aquest concepte fou Charles A. Ferguson, l’any 1959. El concepte de Ferguson es referia a situacions en què dues varietats d’un mateix idioma, coexistents, tenen assignades funcions diferents dins de la comunitat parlant. Ara bé, el terme s’ha generalitzat i s’utilitza per explicar la duplicitat de funcions de dues llengües diferents (en contacte i en conflicte), basada en la desigualtat social de condicions. Així, existeix una llengua A que és la que s’utilitza com a vehicle en els àmbits d’ús formals i escrits i en l’àmbit educatiu (de cultura, dels mitjans de comunicació, de l’administració, etc.), i una llengua B, considerada per la majoria de parlants com inferior o baixa i que només s’usa en els nivells familiars o col·loquials.
La resolució o l’etapa final d’una situació de conflicte lingüístic (amb parlants progressivament diglòssics), és doble: o bé es produeix una substitució lingüística, en el sentit que la llengua dominant o més forta desplaça totalment la més dèbil, o bé aquest procés de progressiva substitució lingüística es recondueix, en el sentit que la llengua més dèbil vaja recuperant àmbits d’ús. És el que es coneix com a procés de normalització lingüística. Que una llengua esdevinga normal significa que se’n faça ús en tots els àmbits socials i resulte vàlida per a qualsevol funció, tant per aquelles més prestigiades socialment com en els àmbits de relacions quotidianes. Com es pot deduir, la normalització comporta una extensió social de la llengua en qüestió i pressuposa, és clar, el concepte de normativització, ja que sols una llengua fixada normativament pot esdevenir normalitzada. En un procés de normalització lingüística s’han d’implicar els poders públics i la societat civil.
2.2 Altres conceptes: àmbits d’ús i registres
Altres conceptes que afecten la variació social d’una llengua són, en primer lloc, el d’àmbits d’ús, que ja hem fet servir. Consisteixen en els diversos marcs socioculturals diferenciats en què una llengua (o varietat lingüística) és usada: familiar, educatiu, mitjans de comunicació, etc. És difícil delimitar-los exhaustivament, però sí que podem exposar una sèrie de coordenades que ens ajudaran a definir-ne la tipologia: les categories d’individus (sexe, edat, ocupació, coneixença prèvia…), el tema, la situació (formal o informal), o la intenció dels parlants.
Lligat als àmbits d’ús o a les situacions comunicatives en què utilitzem una llengua trobem el concepte de registre, que podem definir com la varietat de la llengua que utilitza un parlant en una situació comunicativa concreta, i que dóna compte de la seua capacitat d’adaptació a aquesta situació comunicativa. Podem trobar-nos diverses classificacions del registres. La més usual diferencia entre:
- Registre col·loquial
- Registre vulgar
- Argots
- Registre estàndard
- Registre cientificotècnic
- Registre jurídic i administratiu 7. Registre literari
- Registre periodístic
- Registre publicitari
Cal no confondre registre estàndard (on podem distingir entre un registre estàndard oral i un registre estàndard escrit), i que té a veure amb el nivell de formalitat amb què utilitzem la llengua, i el que anomenem llengua estàndard, que és el model de llengua supradialectal que s’utilitza a l’escola, en els mitjans de comunicació, en el llenguatge juridicoadministratiu, etc.; i que es construeix a partir de la llengua normativa.
Algunes reflexions finals
La situació de la llengua catalana ha canviat molt en els últims trenta anys, després de la mort del dictador i l’aprovació dels diversos estatuts d’autonomia. Ara el català és reconegut com a llengua oficial dels diferents territoris (al costat del castellà), té un suport polític i institucional més o menys fort, és present en alguns mitjans de comunicació i s’ensenya (amb major o menor extensió) a les escoles. També és veritat que ha recuperat usos socials (en l’administració pública, per exemple), que ha recuperat prestigi social i que té una important activitat literària. Per contra, però, sembla que el seu ús per part dels parlants va disminuint progressivament, sobretot per part dels més joves.
A més, les noves tecnologies, la influència de l’anglés com a llengua de comunicació internacional, l’arribada d’immigrants de diversos països, planteja uns nous reptes a la vitalitat o supervivència de la llengua catalana. Alguns pronostiquen una mort anunciada, d’altres, més optimistes, pensen que finalment se’n sortirà.
