La creació lèxica
La llengua no és un sistema limitat ni estàtic. Ben al contrari, el corpus lingüístic es caracteritza per una constant mobilitat: contínuament apareixen noves paraules per la necessitat d’expressar tots els conceptes que demana l’ús lingüístic. Dins d’aquest apartat distingirem dos procediments: la derivació i la composició.
La derivació
La derivació és el procediment morfològic de creació lèxica que ens permet l’obtenció de paraules noves a partir de les que ja teníem. Les paraules noves que ens proporciona la derivació s’anomenen derivats, i els elements afegits als lexemes són els afixos.
Com a elements lingüístics que permeten derivar paraules, els afixos no existeixen tot sols, han d’aparéixer lligats a un lexema. Segons el lloc d’aparició respecte del lexema, els classifiquem en prefixes, sufixes i infixes.
Diminutius, augmentatius i pejoratius
Si afegim una sèrie de terminacions als noms, podem expressar un judici de grandesa, menudesa o menyspreu, de la persona, animal o cosa de la qual parlem. Aleshores, per derivació, hem format augmentatius, diminutius o pejoratius.
Col·lectius
Amb uns sufixos determinats, podem obtenir noms que expressen un conjunt o altres idees similars.
OBSERVEU
–ada és un sufix molt productiu que, a més, pot indicar:
colp (galtada), acció (animalada) o moviment (braçada).
Els gentilicis
Els gentilicis són noms que designen els habitants o els naturals d’un lloc determinat. El procediment per a formar-los és ben senzill, ja que consisteix únicament a unir un sufix al lexema nominal. L’aplicació d’aquest sufix no obeeix cap norma determinada; i justament aquesta és l’única dificultat de formar-los.
