Educar sense literatura

Educar sense literatura

PARÀGRAFS

1. Fa molts anys, en una classe de batxillerat nocturn, un professor va deixar anar una frase que es va convertir en una consigna per a l’estudiant que jo era: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. La vaig anotar, al costat del nom del seu autor, Ludwig Wittgenstein, i tan aviat com em fou possible em vaig dedicar a conèixer aquest filòsof. Vaig llegir-ne alguna obra, amb la dificultat dels meus disset anys, i temps després em va colpir la seva tortuosa biografia. El personatge es va convertir en un dels meus referents culturals i la màxima que me’l va donar a conèixer, en pedra angular: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”.

2. Durant els prop de quaranta anys que vaig dedicar-me a ensenyar llengua i literatura, en un moment o altre del curs, escrivia el nom i la frase a la pissarra per donar a entendre que només coneixem el que sabem pensar i dir amb mots, que sense paraules els humans som bestioles limitades. I que conèixer i saber usar les paraules ens fa més vius, més forts i més lliures, perquè som capaços de dir i sobretot de pensar amb precisió i claredat. Pensar amb claredat, perquè sense paraules no existeixen les idees i, per tant, no es poden tenir idees, sinó només, potser, sensacions vagues. Els animals reaccionen, davant la realitat. Els humans reflexionem, per fer-la nostra. I només podem reflexionar amb paraules. Tenir paraules és tenir idees. Això explicava als meus alumnes, glossant-ho amb aquell bonic passatge de Cien años de soledad, en el qual García Márquez explica que “El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo”. La qual cosa volia dir que només es podia expressar i pensar allò que es veia. O sigui “pedra”, “sol”, “mà”; però no “duresa”, “escalfor” i “amistat”. Aquell era, doncs, un món gairebé prehumà, perquè era elemental, immediat, purament utilitari.

3. Tenia la impressió que la majoria de nois i noies entenien, aleshores, que els textos, els escrits i les vides i sentiments que ens expressaven amb paraules i construccions sintàctiques els llibres eren l’herència d’altres persones que, abans que nosaltres, havien viscut experiències i realitats que ara ens apropaven per fer-nos-les entendre. I que perquè això fos possible necessitaven un llenguatge adequat, unes paraules precises, moltes de les quals sobrepassaven de molt els mots usats en la realitat funcional i tangible. I entenien que, en un grau encara superior, els poetes utilitzen les nostres paraules quotidianes per abastar el món i els significats que hi ha més enllà de la immediatesa i l’evidència elemental, indicant que darrere dels mots hi ha l’ànima d’una cadena històrica de la qual nosaltres som baules, hereus de qui els diu, els pensa i els expressa. Llavors eren capaços de comprendre que expressions com “Só qui só, que no só io, / puix d’amor mudat me só”, que Joan Timoneda va escriure al segle XVI, parlava d’ells i de molts adolescents enamoradissos com ells. I ho entenien i se sentien propers i compresos només de pensar-hi una estona, de la mateixa manera que també eren capaços de copsar la metàfora de Gregor Samsa i la seva peripècia. I com els va agradar que Shakespeare digués que “l’home està fet de la matèria amb què es teixeixen els somnis”!

4. Els escriptors d’arreu i d’aquí, propers o reculats en el temps, actuaven com a incentiu de pensaments, com a mirall moral i ètic; i com a model per a formular les pròpies idees, a vegades per discutir-les, altres per secundar-les. I, cosa fonamental: els agradava -en alguns casos fins a l’entusiasme!- saber trobar el desllorigador dels mots, fer-los seus i, com a exercici, jugar a imitar-los, provar de dir més coses seves amb els nous sentits que les paraules els anaven aportant. A ells i al seu pensament. Perquè amb la lectura i la imitació dels autors, pensadors i poetes que els feien de model, el seu món trencava els límits de l’elementalitat, ja fossin adolescents i joves decantats a l’estudi de la biologia, de l’arquitectura o a l’especulació matemàtica, la mecànica o els negocis.

5. Perquè després d’un temps de pràctica i amb una mica de voluntat (que és una característica essencial del viure autènticament humà) el ritme d’expressió, la precisió dels adjectius, la contundència de les construccions sintàctiques i l’enorme quantitat de vocabulari adquirit amb la lectura i la imitació dels autors-models, havia eixamplat el seu món de manera descomunal, els havia donat la possibilitat d’entendre’s a si mateixos dins del món i, per tant, de ser probablement millors metges, arquitectes, fusters, venedors o empresaris, però, de ben segur, que serien millors amics, companys, amants, pares…

6. I és que el llenguatge –això és: el món- s’encomana amb les lectures. Proveu, si no ho heu experimentat, de llegir un volum de la magnífica prosa de Josep Pla: quan tanqueu la darrera pàgina us descobrireu parlant i pensant amb la sorneguera precisió de l’hàbil empordanès. I és que el llenguatge –repeteixo: el nostre món- s’engrandeix i ens fa més lliures, més oberts a la vida. I com cantava Raimon “qui ha sentit la llibertat / té més forces per viure”. I d’això se’n diu educar. No té cap altre nom, al meu modest entendre. És per aquest motiu senzill que cal desemmascarar les barbaritats que la ignorància escampa darrerament amb alegre estultícia “per comes i fondals”, com diria Pere Quart. (I ho fa, també, oferint “la llepolia d’un manal d’alfals”!). La llengua no és només una simple eina de comunicació, com solen afirmar els tanoques amb títol i vareta de pastor, sinó un sistema de pensament. Un sistema que si es constreny, si es tanca al quotidià palpable, evident i utilitari, limita el món. I ells ho saben: per això temen tant el coneixement dels textos bells i savis que eixamplen la mirada dels ciutadans, fent-los perillosos.

7. El sistema vol mesells, gent adaptada a la realitat, joves que segueixin el dictat i acceptin per sempre que les coses són com són. No vol gent que conegui els fonaments ideològics ni els mecanismes lògics per repensar la realitat i canviar-la. I els centres d’ensenyament estan organitzats, avui, per fer súbdits que acceptin el món, no per fer ciutadans lliures que desitgin canviar-lo.

8. Per això el que triomfa és la conxorxa dels necis, la santa aliança dels corrents polítics i pedagògics que es diuen “realistes”, que opten per la “facilitat”, que prediquen la utilitat immediata, sota la falsa proposta que la felicitat s’aconsegueix sense esforç, sabent només el mínim per sobreviure i conformar-se; i, si pot ser, a fer diners com sigui. Aquests són els models socials que s’imposen. Polítics, ideòlegs, pedagogs i un exèrcit d’acòlits aposten i malden pel manteniment de les coses tal com estan, amb una població que surti de les escoles, dels instituts i fins de les universitats, ignorant i desconeixedora de la font del llenguatge heretat dels bons autors, de les veus i les pàgines dels savis que ens han precedit, que han fet el país i ens han fet com som. Tenen la consigna de fer callar, d’esborrar la memòria dels poetes, dels narradors, dels assagistes i dels dramaturgs, de totes les persones que han treballat les paraules per donar-los la volta i veure el món des de perspectives noves, per fer-lo avançar i sentir ben pròxim a l’ésser humà.

 IDEES

A. Alguns escriptors han utilitzat un llenguatge planer i quotidià per expressar-se. 

B. Coneixem el que ens envolta a través de les paraules.

C. Els escriptors com a espill per enriquir la quotidianitat.

D. L’ús de recursos literaris permet l’evolució personal i professional.

E. La bona literatura contagia els seus coneixements a qui la llegeix. 

F. La literatura és l’enemiga d’un silenci imposat i de la ignorància. 

G. Som esclaus d’un sistema educatiu que no ens agrada.

H. Una sentència que impacta per sempre.