Vocalisme tònic i vocalisme àton
El sistema vocàlic del valencià diferencia entre vocals tòniques o fortes i vocals àtones o febles. Aquest sistema consta de set elements d’acord amb la distribució següent:
Vocals tòniques Vocals àtones
i u i u
e o e o
Ε O a
A
Exemples: [a]: pa; [Ε]: cel; [e]: més; [ ]: bo; [o]: món; [u]: autobús.
En una paraula només hi ha una vocal tònica i la resta són vocals àtones.
Les vocals tòniques segons la posició que ocupen en la paraula poden ser:
- Agudes: la síl·laba tònica és l’última. Per exemple: anell, cosí, nebot…
- Planes: la síl·laba tònica és la penúltima. Per exemple: cérvol, antiga, demana…
- Esdrúixoles: la síl·laba tònica és l’antepenúltima. Per exemple: història, fórmula, ciència…
Quan les vocals són obertes l’accent és greu o obert i quan són tancades, agut o tancat.
Aquesta regla és molt fàcil aplicada a les vocals a, i, u ja que únicament tenen un timbre. La dificultat la trobareu en les vocals e i o per la doble possibilitat de pronúncia: com hem exposat anteriorment, poden ser obertes o tancades. És important que feu la diferenciació fònica d’aquestes vocals, ja que és un tret propi del sistema lingüístic del valencià i, a més, moltes paraules que s’escriuen igual, homògrafes, distingeixen el significat per la pronúncia de la vocal. Vegeu-ne alguns exemples:
|
Dóna (del verb donar amb [ó]) i dona (sexe femení, amb [ ò]) Ós (animal, amb [ó]) i os (part anatòmica, amb [ ò]) Móra (fruit, amb [ó]) i mora (dona àrab, amb [è) ]) Déu (divinitat, amb [é]) i deu (numeral, amb [è)]) |
Recordeu els principals contextos en què les vocals e i o són obertes:
